Pensar, rumiar, reflexionar. Donar una volta i una altra, a vegades en forma de cercle, a vegades d'espiral, a vegades de garbuix. El procés de projecte es dona sovint així, com un moviment no del tot racional, i una mica a la deriva. Però en algun punt el llapis para, el temps queda suspès abans d'esdevenir efímer. Un instant es fa present, és el present del present. És l'instant el que, com esdeveniment, inaugura una nova temporalitat. L'instant com esdeveniment és pura irrupció en una evolvent, un context determinat on es defineix per la seva intensitat, com un punxonament en el món que inicia quelcom nou. Com l'abella que testeja una flor, que va i ve en l'observació, que es mou entre el dubte i el desig, però que al final del vol indecís posa les potes sobre el pètal, Instantropia és donar voltes i dubtar, fins que el moviment es deté en un instant on la idea es materialitza. És aquí on neix un nou espai. La idea transformada en matèria passa aleshores al pla de la permanència. Però una permanència que té, segons cada projecte, el seu propi temps.

És absurd concebre el temps com un fenomen constant i universal. Segons, minuts, hores, dies, anys, dècades, segles o mil·lennis són només un sistema de mesura i categorització que ens permet parlar del temps de forma convencional, que ens permet traslladar a través del llenguatge una informació temporal. Però cada ésser, cada cos i cada matèria, tenen la seva pròpia temporalitat, doncs aquesta té molt més a veure amb la vida que amb algun referent universal. Per a cada ser el total de la temporalitat és precisament això, el total de la seva vida, allò que queda comprès entre la seva aparició al món i la seva mort o destrucció. Així el temps es dilata i es contrau, està sotmès a un valor d'escala quan els cossos es juxtaposen. També l'espai té així el seu propi temps, en el seu propi ésser.