Instantropia és un col·lectiu multidisciplinari provinent de l'arquitectura, les arts plàstiques i les arts escèniques que comparteixen una mateixa visió sobre l'espai. El nostre objectiu és entendre l'experiència vivencial de l'entorn per aportar no solament valor arquitectònic als espais intervinguts, sinó que aquests esdevinguin espais vertebradors de relacions, activitats socials i memòria col·lectiva.

El nostre àmbit de treball abasta qualsevol proposta de creació, renovació o intervenció relacionada amb el projecte espaial, tant en àmbits públics com privats, entenent la ciutat, l'arquitectura i l'espai escènic com una única unitat complexa.

El terme Instantropia prové del llatí «instans», del verb «instare» (ser imminent) i el sufix «tropia», provinent del grec «tropos» i el sufix «-ia» (qualitat de donar voltes).

Pensar, rumiar, reflexionar. Donar una volta i una altra, a vegades en forma de cercle, a vegades d'espiral, a vegades de garbuix. El procés de projecte es dona sovint així, com un moviment no del tot racional, i una mica a la deriva. Però en algun punt el llapis para, el temps queda suspès abans d'esdevenir efímer. Un instant es fa present, és el present del present. És l'instant el que, com esdeveniment, inaugura una nova temporalitat. L'instant com esdeveniment és pura irrupció en una evolvent, un context determinat on es defineix per la seva intensitat, com un punxonament en el món que inicia quelcom nou. Com l'abella que testeja una flor, que va i ve en l'observació, que es mou entre el dubte i el desig, però que al final del vol indecís posa les potes sobre el pètal, Instantropia és donar voltes i dubtar, fins que el moviment es deté en un instant on la idea es materialitza. És aquí on neix un nou espai. La idea transformada en matèria passa aleshores al pla de la permanència. Però una permanència que té, segons cada projecte, el seu propi temps.

És absurd concebre el temps com un fenomen constant i universal. Segons, minuts, hores, dies, anys, dècades, segles o mil·lennis són només un sistema de mesura i categorització que ens permet parlar del temps de forma convencional, que ens permet traslladar a través del llenguatge una informació temporal. Però cada ésser, cada cos i cada matèria, tenen la seva pròpia temporalitat, doncs aquesta té molt més a veure amb la vida que amb algun referent universal. Per a cada ser el total de la temporalitat és precisament això, el total de la seva vida, allò que queda comprès entre la seva aparició al món i la seva mort o destrucció. Així el temps es dilata i es contrau, està sotmès a un valor d'escala quan els cossos es juxtaposen. També l'espai té així el seu propi temps, en el seu propi ésser.

El món es presenta davant nostre com un conglomerat de diferents heterocronies, i és precisament la ciutat, el lloc on habita l'ésser humà, on se'ns fan més patents. Un carrer, una plaça, un edifici... tenen un cronos que se'ns mostra permanent, quasi etern, en relació al cronos de la nostra pròpia vida. Són espais que perduren i traspassen generacions. Però hi ha també espais on la temporalitat es mostra efímera, ràpida. Aquests espais, sovint relacionats amb l'oci, són, d'una manera o l'altra, escenografies. Tenen més llibertat per ser intenses, esbojarrades, atrevides. Són moments de fantasia. Les fires, els mercats, les festes majors, les representacions teatrals, les instal·lacions artístiques, la performativitat en l'espai... totes elles són petites i fugaces heterotopies que neixen i moren ràpidament. Instantropia busca el seu lloc entre hetetrocronies, no renuncia a pensar la permanència sense oblidar l'efimeritat. Ciutat, arquitectura i espai escènic són espais que es pensen des de temporalitats diferents, però que eventualment poden també sincronitzar-se i generar noves harmonies en un instant.